MISSIÓ TROBAIRITZ!
Cinta Arasa. Il·lustracions d'Ignasi Blanch. Animallibres. La formiga groga.
La meva missió
d’aquest últim diumenge va ser llegir-me Missió Trobairitz! Quina bona estona
vaig passar! Us la recomano per molts motius:
La narradora d’aquesta
història és petita i peluda, és una gateta que es diu Trobairitz. Primer ens
parla des del present, explicant-nos que en la seva primera vida va ser on va
començar la seva missió trobairitz. A partir d’aquí ja ens situem en l’edat
mitjana on descobrirem una història d’estructura clàssica amb introducció, nus
i desenllaç. La gateta es mostra misteriosa perquè juga amb què ella coneix els
fets ja que els va viure en una altra vida.
El to de la narradora
i les explicacions que aporta són molt adequat per introduir aquesta part de la
història, de l’edat mitjana, als nois i noies. Com que la gata és petita, s’excusa
de no ser encara gaire sàvia, i al costat de la seva amiga Aloma (que ja ha
viscut algunes vides) anirà aprenent qui és una trobairitz.
En els llibres d’història
ens han parlat dels trobadors i dels joglars però jo no havia sentit mai a
parlar de les trobairitz, quan era una estudiant. Eren les dones que escrivien
poemes, com els trobadors, però que per la diferència entre homes i dones, no
era ben vist que elles es dediquessin a escriure. Ens introdueix el nom d’alguns
d’aquests personatges històrics dins de la trama. Aporten informació al lector
sense que ens sembli una lliçó d’escola. Ens descriu com vestien, quins
instruments tocaven.
La missió d’aquestes
dues gates, juntament amb altres gats amics, serà apropar als joglars (que són
els músics que toquen i canten els poemes. Els joglars d’aquesta història
toquen la guitarra, la viola i el llaüt) els versos de les seves trobairitz.
Destaco molt
positivament un seguit de recursos de l’autora que ambienten aquesta història a
la perfecció. Ens desplega un ventall d’insults i expressions políticament
correctes fugint de les odioses paraulotes: beneit, pelleringa, mal llamp, i un
rave, fer la punyeta, borinot, galifardeu, parell de dimonis, males peces, fatxenda,
talòs... Utilitza un lèxic molt apropiat perquè els lectors se situïn en l’època:
esfumar-se, fitar, parar esment, sentir-se afalagat, estar cofoi, encaterinar,
escolar, abatre, etzibar, cavil·lar, fer la guitza, desassossec, guspirejar,
cerimoniós, cambra, assabentar, esma, deteniment, aferrar, mofar, jornada,...
Ens trobem tot un repertori de frases fetes: aixecar la camisa, tornar amb les
mans buides, pesar figues, aixafar la guitarra, muts i a la gàbia, estirar la
llengua, de pa sucat amb oli, orgue de gats, contenta com unes pasqües, alt com
un Sant Pau, donar corda,... I per l’escenari, l’ambientació: espelma, cavall,
castell, anar a cavall, contrada, ploma, tinter, tinta color violeta, corrua de
cornetes...
Un altre aspecte a
destacar són els valors que transmet la gata protagonista, la Trobairitz. No
desprestigia els trobadors: ens repeteix més d’un cop que volen (ella i els gats
amics) que els poemes de les trobairitz arribin al poble igual que els dels
trobadors. Que no consideren que siguin més bons, poden ser igual de bons o
millors, però consideren que han de tenir les mateixes possibilitats. Parla del
respecte i de la igualtat home i dona: tan poc present en l’edat mitjana. La
importància de dir la veritat: dos gats que fan la guitza als gats de les
poetesses confessen que tenien por que els poemes fossin millors que els dels
trobadors. El valor del perdó, de l’amistat, del treball en grup,...
L’autora humanitza
amb expressions i gests els personatges gats: encreuar les potes,
posar pèls de punta, riure per sota els bigotis, valga’m la sardina, érem 4
gats, pèls eriçats de l’emoció, ... Ens explica sovint per què fan un gest. Per
exemple, quan piquen amb la cua per aplaudir, i acaba la frase dient “que és
com els gats aplaudim”. La Trobairitz sap viure el moment i tot i la
preocupació per donar a conèixer els poemes de l’Azalais de Porcairagues quan
no pot fer res més, es dedica a xalar amb un cabdell de llana, no deixa de ser
una gateta.
Es nota l’amor que
l’autora sent pels gats i la coneixença que en té d’aquests. El tractament que
en fa cap a ells, cap a la Trobairitz i l’Aloma, sobretot, de gates sàvies que
saben quan han de deixar d’escoltar quan el que es diu són disbarats, les set
vides que viuen i que acumulen saviesa, experiència,...
També és un valor
afegir les il·lustracions de l’Ignasi Blanch que són delicats i se sumen a la
trama. Un traç, unes imatges molt encertades per l’època que se situa la història.
Imagino que et coneix perquè t’he reconegut tot i sortir d’esquena.
M’ha encantat que
la Trobairitz ens desveli secrets de l’autora (una trobairitz actual), de com
treballa, com pren nota de possibles històries i personatges, com s’organitza,...
Aquests secrets ens arriben al final de la lectura, quan tornem al present fent
una narració rodona.
Penso que la Cinta té
present una de les seves autores preferides i ho demostra anomenant Aloma a una
de les gates. I crec que ens piques l’ullet amb una anècdota que m’ha fet molta
gràcia... ai, aquest rei despistat!
I ja per acabar,
volia felicitar-te pels versos encertats que has intercalat en la trama i per
explicar una història tan bonica i necessària d’existir.
Moltes felicitats, Cinta!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada