Vaig fer la maleta...

Vaig fer la maleta un dia de juny. Cinta Arasa.

De la mà de l’Eulàlia viatgem al nord d’Anglaterra on allà, aquesta noia protagonista de la història, viurà uns dies que faran que la realitat viscuda fins aleshores trontolli fins el punt d’esclatar, com els obrers que van viure la Setmana Tràgica a principis del segle XX. “Crec que allí, en aquella darrera porta de fusta fosca, es va quedar una part de mi, o potser no, potser només en va néixer una altra. No ho sé”. I amb aquests “potser” i amb molts d’altres més sumats a altres “no ho sé/ no ho sabia” se’ns mostra una noia a punt de canviar, oberta a entendre el món i a qüestionar-se’l.

Aquesta novel·la és un crossover que narra una situació històrica a partir d’uns personatges molt ben construïts.

La narració és en primera persona amb un to intimista que em recorda a la gran escriptora Mercè Rodoreda. “Ningú no va notar que jo duia uns ulls blaus i una cicatriu petita com una ungla del dit xic clavats molt endins de mi”. El to amb el que ens explica les seves vivències t’apropa als seus sentiments. Una frase, per posar un exemple, que ja em va enganxar en llegir el pròleg: “Crec que no enganyo ningú quan dic que, aquella maleta que vaig omplir el juny passat, no l’he desfeta mai més”. Un altre exemple: “No sabia, és clar, que hi ha persones que tenen ulls que no se’n van mai, de la memòria”.

L’autora (que en un moment de la novel·la surt el seu nom: “La mare de Déu de la Cinta mo’n guarde!”) no desaprofita cap ocasió per situar-nos en l’època i ens descriu la manera de viure de la burgesia i dels obrers. “Realment, és una llàstima que no siguis un noi. Podries incorporar-te a la direcció de la fàbrica amb mi des d’ara mateix, o d’aquí a un any o dos a tot estirar. Ara, no t’hi amoïnis, trobarem un bon marit per a tu i ell serà el meu puntal” li diu el pare a la filla que si no fos per a ella no sabia qui endur-se de traductor per ajudar-lo a negociar a Anglaterra.

Ens detalla la feina dins una fàbrica: “Vam entrar a la primera sala, plena de telers i de seguida vaig notar un tuf molt fort, de no sabia ben bé què. A més, el soroll va començar a ser ensordidor. Havíem de cridar molt per sentir-nos i, tot i així, ens costava d’entendre’ns i ens havíem d’ajudar amb els gestos. No em va passar pel cap com ho podien aguantar els treballadors de la fàbrica” “Al cap d’uns minuts de caminar per la fàbrica vaig notar que, a banda de la pudor, a l’aire hi havia una espècie de boirina fina, grisosa, pràcticament imperceptible. Llavors no sabia que era la pols, la borra que generaven els telers”

Hi ha un personatge clau a part de la protagonista que poc a poc li va mostrant, a través de les seves explicacions, pensaments, les seves recomanacions literàries i sobretot pel seu caràcter una realitat diferent. Aquest personatge és la seva institutriu, la Blanche, que sense imposar li ensenya un món més enllà de les parets de casa seva. “Jo, només ara ho sé, volia ser com ella, i ella, per a mi, tenia les respostes a totes les preguntes possibles”. L’Eulàlia, adolescent, viu unes vides immersa en les lectures que li recomana la jove institutriu. “Sí, sí, m’avorria, és clar, però em sembla que em pensava que la vida de debò només es podia llegir, no viure”.

Un fet dins la fàbrica fa canviar la visió de l’Eulàlia cap al seu pare en veure que ell està d’acord amb el propietari de la fàbrica anglesa en la manera de tractar els treballadors, acomiadar-los de forma injusta i amenaçar-los. “Callava perquè no m’entenia a mi mateixa” es diu l’Eulàlia a si mateixa quan comença a dubtar del que li ha fet creure fins ara la seva família. “

Un altre encert són les descripcions mantenint aquest to rodoredià: “Quan lluïa el sol, era un sol com de llimona passada, esmorteït i pàl·lid” o aquesta enumeració: “Ulls verds, ulls blaus, ulls foscos, ulls enfonsats, ulls totalment rojos, menjats per una conjuntivitis que feia temps que devia ser crònica, ulls boteruts, ulls mig clucs, a punt d’ésser vençuts per la son, un sol ull mirant-me des de molt lluny, com si no estigués mirant unes mans fent anar una màquina a vint passes de mi.... i també ulls petits, ulls als quals encara els quedava una mica d’il·lusió, però jo no em podia pensar que era la il·lusió que només tenen les criatures...”. “I llavors vaig veure aquella dona, vestida de gris, amb les perles al voltant del coll d’una manera estranya, com si fos una desconeguda, com si no l’hagués vist mai abans. Encara tenia la pell llisa, només unes petites arrugues, primes com els filets que es desprenen d’un cabdell de llana, al voltant dels ulls, immensos, com sempre, de color atzabeja, com li agradava dir” ens descriu l’Eulàlia a la seva mare.

I amb l’Oliver, treballador jove de la fàbrica acabarà de posar els pensaments en ordre: “L’Oliver, aquella nit, em va teixir una tela prima però forta, que m’unia tots els extrems.” I descobrirà i viurà nous sentiments.

Per acabar, afegeixo que és una molt bona lectura per a guardar-li un lloc a la maleta per aquestes vacances d’estiu. A mi m’ha acompanyat fent passar un volt més agradable.