Fa poques setmanes escrivia sobre la importància de les paraules. Amb aquesta ressenya aprofito per afegir que a part de la importància d'escollir sempre uns mots encertats que s'allunyin de l'agressivitat podem també aplicar-ho (el fet de saber escollir) als gestos, a les accions, a les mirades, als detalls,... El títol ja suggereix la idea que defenso:
La delicadesa de David Foenkinos. Gràcies, Sol, per la recomanació!
Aquesta és la història de la Nathalie. Una noia delicada, introvertida i
que fuig de les xafarderies. Coneix l’home de la seva vida però la mort d’ell
en un accident farà trontollar la seva estabilitat. Mica en mica veurem com la
Nathalie s’aferra a la feina per poder seguir endavant. I és en el lloc de
treball on ella es troba protegida pels informes i la rutina, ben lluny dels
records del seu François, on el sentiment que creu haver enterrat amb el seu
estimat ressorgirà, de forma delicada.
Aquesta història ens l’explica un
narrador omniscient. Un narrador que li dóna un toc de distància a la trama. És
com un personatge que observa, des de dalt, tot el que passa i tot el que
senten els personatges de la història. A vegades ens dóna petites lliçons: En
Markus podia semblar grandiloqüent, i fins i tot ximple per haver fugit. Però
cal haver viscut durant anys en el no-res per entendre com de sobte una
possibilitat pot fer por.
Per a mi, aquest narrador atorga
un to clàssic que al principi em xocava perquè el temps narratiu de La
delicadesa és actual. I que un cop acabada la lectura opino que és una
bona elecció, aquest narrador, ja que d’aquesta manera posa certa distància i
fuig del dramatisme que potser seria més complicat amb una primera persona. I
si sumem els capítols breus informatius que l’autor intercala amb la trama
podem assegurar que vol que l’humor també estigui present en la seva obra. Tot
i així hi ha escena molt emotives. Per a mi, la que més, és quan la Nathalie
apareix a casa els seus pares de matinada. Una imatge (del pare acabat de
llevar), un objecte (un dispensador de caramels Pez) i un record (d’una
infància on el patiment només venia causat per una caiguda i potser una petita
esgarrinxada). Aquest objecte i el compartir un record que havia quedat
enterrat per la pèrdua d’un ésser estimat actua com de tap. Un tap que la
Nathalie pot treure per fi i alliberar la pena, la culpa deixant-se embolcallar
per l’esperança.
Els personatges que coneixem es
fan propers perquè en cadascun hi descobrim sentiments diferents, molt humans:
la por, la inseguretat, la curiositat, la seguretat, la tranquil·litat,
l’enveja.... El personatge del Markus, marcat pel país d’origen, Suècia,
s’aproparà a la Nathalie, desfent el gel que l’envolta i despertant les ganes de
viure.
La delicadesa és
una d’aquelles històries que queden en la memòria. I acabo citant l’últim
capítol (que conté una única i potent frase):
La Nathalie va
obrir els ulls.
