Total de visualitzacions de pàgina:

dimecres, 23 d’abril del 2014

FELIÇ SANT JORDI

Quin dia tan especial! Aquest any l'he volgut celebrar a l'escola on treballo escrivint una versió de la llegenda en homenatge al poeta, prosista, traductor, memorialista i crític literari que ens dóna nom: Marià Manent. Els alumnes de cinquè de Primària l'han representat mentre una mestra l'anava explicant. I per arrodonir-lo, hem fet possible el desig del drac de la història: fer-se una fotografia amb la filla del poeta. Hem tingut la sort que avui ens han pogut visitar la filla junt amb altres familiars. Us en deixo una fotografia i el conte. Que gaudiu d'aquest dia meravellós!

UN DRAC AL POBLE
Vet aquí que un primer dia d’abril va arribar un drac monstruós i desorientat a una petita vila entre la muntanya i el mar. Els habitants van córrer a refugiar-se a les seves llars i espiaven els moviments sapastres d’aquell monstre protegits rere les finestres.
Quan van haver passat tres hores, cansat de buscar algú que l’informés d’on era, el monstre es va posar a cridar:
Hello!? Is there anyone? anava repetint la pregunta pels carrers per on passava, cada cop amb més desesperació.
La població tremolava en sentir-lo. Era gros i parlava que no se l’entenia i això encara els feia més por.
Està dient que ens menjarà!
No, calla, està dient que ens ha vist, agenolla’t, tòtil!
Tu què sabràs si vas suspendre llengua aquest trimestre!
I tu... i tu... tu vas perdre tots els cromos!
Per culpa teva!
Meva? Per què?
Teva! Sí, que ets sord? Teva, teva i TE-VA!
El drac va sentir les veus i va amorrar-se a la finestra de la casa on s’amagaven aquests dos germans i va tornar a preguntar amb la veu més dolça que va trobar:
Hello!? Is there anyone?
Els dos germans s’alçaren i fugiren al pis de dalt. Des d’una nova finestra van observar amb atenció com el drac s’asseia al banc de la plaça, obria una motxilla, en treia una llibreta i un llapis i començava a escriure.
Està dibuixant l’atac que farà al poble.
Noooo, està escrivint una amenaça i ens la deixarà a la bústia.
Què dius, babau! Si no entendríem res. Està dibuixant un mapa per dissenyar l’atac, que ja t’ho he dit!
Després d’una hora, el drac, va guardar-ho tot dins la motxilla, s’allunyà del poble i va buscar un arbre que el protegís per dormir. Se sentia sol i trist i tenia una gana ferotge. Es va adormir pensant que estava davant d’un plat enorme de haggis.
El segon dia d’abril el sol es va deixar veure ja des de primera hora i el mateix van fer els vilatans que després de crear un grup al whatsapp es van anar avisant: aquí no hi és, aquí tampoc, jo he fet xocolata per esmorzar, m’he aixecat amb un  gra al nas! I si sortim? Però l’hauríem de buscar! Sí, i matar! La llegenda de Sant Jordi en estat pur!
I amb aquesta idea es van enfortir i van organitzar una assemblea. Van decidir avançar-se i es van organitzar en grups: grup de recerca del drac, grups de fotògrafs, grups d’escriptors que actualitzessin tot el que passés en un bloc que acabaven de crear: TENIM EL DRAC A CASA! Entre d’altres grups.
Al migdia, el grup d’organització d’àpats ja havia preparat un bufet lliure a la plaça del poble. L’ambient es respirava festiu. Feia anys que no passava res interessant i l’aparició del drac havia despertat fins i tot al més avorrit de tots.
El bufet consistia en una gran varietat d’aliments: hamburgueses amb formatge, amanides de pasta, canelons de Nadal encara que fos primavera, meló amb pernil i postres de tot tipus: pastissos, cremes, macedònia, gelats i dolços. Gerres d’aigua, llimonada i taronjada estaven repartides al llarg d’una taula improvisada amb cavallets.
Quan portaven una hora dinant es va sentir:
Ei, que l’hem localitzat! van avisar els del grup de recerca que acabaven de tornar.
Sí! va exclamar tothom centrant l’atenció una altra vegada en aquest personatge.
Està a la muntanya i no sembla que vulgui venir.
Ah, no? I per què?
L’hem de fer venir!
I com l’atraurem?
Ja sabem la llegenda, no? Li agrada menjar princeses. va recorda algú.
I tothom va mirar la Sabina, que sempre vestia de color de rosa.
Per què em mireu? Ni parlar-ne, jo no sóc cap princesa.
La Sabina es va mirar el vestit i va estampar la bola de gelat de xocolata contra la faldilla en un intent de semblar menys princesa. Tothom va negar amb el cap.
No cola?
NO! va exclamar tothom.
I la Sabina, resignada, s’acomiadà de la seva mare que sanglotava sense deixar de mossegar l’hamburguesa doble que tenia entre les mans.
Al cap de mitja hora la Sabina va tornar amb la cara vermella i caminant amb els braços creuats.
No m’ha volgut! cridava una i una altra vegada indignada i ofesa. No sóc prou princesa jo?  continuava dient tot agafant-se la faldilla com a prova.
Però què t’ha dit? Per què no ha volgut menjar-se la meva nena? Ella és una princesa! exclamava la senyora escampant trossos de la segona hamburguesa que es menjava.
La mare de la Sabina va acabar arremangant-se. Un gest que tothom va entendre com que volia brega.
El poble es va tornar a reunir.
Van acordar, unànimement, que la noia que més semblava una princesa, després de l’intent frustrat amb la Sabina, era la Maya.
En dictaminar la sentència, la Maya va treure la seva veu de soprano i va negar-se amb totes les forces:
De cap de les maneres em penso perdre el concert de demà dels One direction, ja ho podeu entendre a la primera!
El poble, amb les espatlles caigudes, es va tornar a reunir.
Aquest cop es van allargar més. No hi havia manera de posar-se d’acord: que si la Rosa perquè tenia el nom de la flor del dia de Sant Jordi, que si la Violeta perquè tenia un nom de princesa, que si la Marcela perquè tenia la pell més blanca,...
La Teresa que anava seguint la discussió, va advertir abans no sortís el seu nom:
Jo no puc que demà passat toco la flauta a l’escola i em graven pel Musiquemm, eh!
La Catalina també va sentir part de la reunió i, amb timidesa, es va apropar a la taula rodona.
Ehem, ehem!
Però amb tanta discussió ningú l’escoltava.
Escolteu! va tornar a provar, però res de res.
Finalment amb totes les seves forces va cridar:
Que ja hi vaig jo!
Tuuuuu? van preguntar incrèduls tots els reunits.
Sí, jo. Què passa? Que no semblo una princesa?
La Catalina s’observà a ella mateixa: dessuadora llarga per sota els genolls, malles i calçat esportiu, es va arronsar d’espatlles i va continuar:
Jo entenc el drac, jo hi puc parlar! va defensar-se.
Sí!? L’entens? van preguntar tots alhora.
Sí, parla anglès, bé, amb accent estrany... no sé d’on deu ser concretament...
Ho veus! Ja t’ho deia que t’apuntaria a una acadèmia, nena! Si m’haguessis fet cas va protestar la mare de la Sabina que encara estava ofesa perquè el drac no havia fet cas a la seva filla.
Tothom va acomiadar-se de la Catalina esperant que tornés amb instruccions del drac i en concret de què pretenia fer amb ells.
La desesperació s’havia escampat entre tots els vilatans quan el sol va caure darrera la muntanya.
Ja em semblava que era una mala idea  deia algú.
Per què? preguntava un altre.
Amb aquelles pintes... se la deu haver menjat d’una mossegada...
La gent va començar a retirar-se a les seves cases. Era hora de pensar en els deures, en el sopar i en els concursos abans del telenotícies.
Eh! On aneu? es va sentir de lluny.
Primer van veure el monstre, minuts més tard ja es veia la Catalina caminant al seu costat.
No marxeu, que no us farà cap mal! els va avisar la noia.
Va resultar que el monstre estava fent un treball de recerca. I s’havia interessat pel poeta del poble. Havia vingut amb l’esperança que el deixessin fotografiar amb la filla del poeta i davant la casa del poeta.
En sentir aquesta notícia fantàstica el poble es va inflar més que un suflé. L’orgull era tan gran que tots volien palmejar la seva espatlla, seure al seu costat, oferir-li alguna resta del tiberi del migdia,...
Què diu, Catalina?
I la Catalina va anar traduint el que explicava el monstre.
Diu que demà a la tarda ja ha de marxar però que al matí es podrien fer totes les fotografies. I, ah! Demana que qui l’acull aquesta nit perquè diu que ha passat molt fred sota l’arbre...
Tothom es va fer l’orni. Ara no hi havia copets a l’esquena ni gent que s’apropés. Encara hi havia part de la por viscuda hores abans enganxada a la pell.
Ja està, ets molt gran i no hi caps a casa de ningú, però al gimnàs de l’escola sí i, a més a més, et posarem matalassos. I en un tres i no res organitzarem una festa de comiat que demà estarem molt enfeinats va concloure la Catalina.
El grup que organitzava just feia unes hores el bufet lliure va muntar la festa més divertida que s’havia fet al poble, amb Happy sonant a tot volum i tothom va ballar fins ben entrada la nit.
Així va ser com va anar la visita d’un monstre al nostre poble.
I si tu creus, millor per a tu!
I si no tu creus, tururú!




dilluns, 21 d’abril del 2014

DESIG DE XOCOLATA

  • Desig de xocolata de Care Santos.
He de començar recomanant aquesta novel·la fent una petita confessió... no m’he pogut resistir a prendre unes xicres de xocolata en algun moment de la lectura...

Una de les definicions d’objecte del diccionari diu: Cosa material en tant que s'ofereix als sentits.

I en la lectura d’aquestes pàgines, a través dels sentits ens arriba la història d’un objecte que sobreviu el pas del temps. L’oïda (ens situa al Liceu, escoltem a cantants d’òpera i aficionats que repeteixen els seus fragments preferits), el gust (ens ofereix la recepta per fer una xocolata de qualitat,) la vista, l’olfacte i el tacte (l’escriptora no desaprofita cap ocasió i ens fa arribar aquests sentits de la ploma més acurada, plena de detalls).
Aquest objecte que centra aquesta trama és una xocolatera. Ens el presenta esmicolat en setze bocins. I a través dels records que desava una xocolatera de la porcellana més fina viatgem en el temps per descobrir, al final, el moment de la seva creació. Trobo que és un inici i un final rodó.
A partir de la descripció d’aquesta peça, en la primera part de la novel·la, anirem esbrinant com va arribar a mans de la Sara i descobrirem perquè tenia un escantell, com si anéssim encaixant les peces d’un trencaclosques.
Destaco les tres parts de la història en èpoques diferents. Que si en un principi esperava saber més de la relació Sara-Max-Oriol, perd interès en conèixer nous personatges i guanya importància la curiositat per destapar els secrets d’aquest objecte.
Els personatges d’aquesta novel·la tenen força, personalitat, carisma, dolcesa, bondat, inquietuds, misteris, secrets, desitjos,... Tenen tots els ingredients per ser cadascun d’ells un personatge ben diferenciat, ben construït. De tots ells voldria escollir-ne un. És una dona de la segona part d’aquesta història que s’ha convertit en un d’aquells personatges que recordes amb facilitat. L’Aurora. (Passarà a formar part de la llista de personatges femenins de novel·les que m’han agradat). És tota bondat. És pura. Però aconsegueix ser versemblant perquè farà certes coses que considera que no hauria de fer. I això la humanitza. 
Les tres dones que, unides per la passió que senten per la xocolata, tenen en un moment de la seva vida aquesta xocolatera entre les mans són dones amb una personalitat que les caracteritza i fa especials. 
La lectura és amena, és interessant en tot moment i amb un vocabulari ric. M’agrada l’ús de les comparacions que emfatitzen i exemplifiquen el que està narrant: “Es mirava la Marianna com si fos un plat de crema”, “El Nas de Patata va treure pit i veu, com un cantant”, “i no ho vaig aconseguir sinó sacsejant-lo amb totes les meves forces, com si fos un arbre ple de fruita madura que es vol fer caure”.
El to del narrador en cada part d’aquesta història és del tot adequat. Torno a destacar la segona part en la qual el to, el vocabulari i les expressions del narrador ajuden a situar-te. I igual passarà en l’última part, amb una escena final escrita a l’estil de les comèdies, de la mà de Victor Philibert Guillot (un escriptor en potència amant de les biblioteques, de  Barcelona i de la Marianna).
La carta final dóna veu a una dona que ha estat present en tota la novel·la explicant el naixement d’aquesta peça fina, objecte d’aquesta història i objecte d’una beguda tan deliciosa.
Admiro la capacitat d’escriure una història situada en diferents moments, amb tants personatges i amb referents històrics.

I amb el vostre permís, me’n vaig a servir una xicra més en una tassa ben musical.