Total de visualitzacions de pàgina:

dimarts, 1 de gener del 2019

Aprendre a parlar amb les plantes de Marta Orriols


Abans que s’acabés el 2018 vaig llegir Aprendre a parlar amb les plantes de Marta Orriols. Feia un mes, aproximadament, que la novel·la esperava el seu torn. Va ser començar-la i no poder parar fins saber el final.
Recomano aquesta lectura que t’endinsa en els sentiments d’una dona que acaba de perdre la parella just després d’un moment crucial sense caure en el dramatisme o el victimisme. L’autora ens apropa a la rutina de la Paula (amb una gran narració en primera persona) que intenta seguir amb la seva vida dubtant de si parlar de la mort o del trencament de la relació i admetre l’adjectiu de vídua que no sap si acceptar. També tracta el tema de les relacions amb els altres: parella, família, amics o companys de feina. Admiro la profunditat de cada personatge i la relació que ha creat entre ells.
El títol excel·lent i la portada fantàstica  ja conviden a la seva lectura.


Ressalto els moments més mostrats que dits que aconsegueix endinsar-me i implicar-me amb cada sentiment i pensament de la protagonista.
Un personatge molt ben construït amb un passat marcat per la mort. Però no és l’únic, cada persona que surt en el relat és una peça necessària perquè tot encaixi i s’entengui (destaco el pare, compositor i el veí i la seva banda sonora).
He anotat algunes frases que m’han encantat i que penso que cada paraula és important i imprescindible. Marta Orriols domina el llenguatge i no es limita a la construcció de frases amb subjecte i predicat sinó que combina paraules que es reforcen, suggereixen o aporten informació fent sentir intensament la duresa de la vivència de la Paula.
Un home meticulós i cap quadrat desendreçat per tota l’eternitat.
Hi ha persones que brillen quan hi ha conflictes per resoldre, però que quan les coses van bé es panteixen, s’avorreixen i s’apaga l’halo que les feia especials.
Li pregunto per què hem hagut d’arraconar un soroll d’aquesta envergadura en l’evolució de la nostra espècie. La Paula és una dona més que observadora, analitza cada so, cada gest, cada situació.
El pare s’acosta amb l’excusa de retirar els plats i crida l’atenció a la Rosalia, li diu que no estem passant una època fàcil i l’ús del plural, aquesta mostra inesperada de paternitat, m’emociona fins a límits insospitats.
I en podria escriure moltes més però us recomano la seva lectura sencera.
M’han semblat molt encertades, també, les referències, d’una novel·la de Kent Haruff, Nosaltres en la nit, i la de la pel·lícula Sonrisas y lágrimas que em va acompanyar tants caps de setmana.
L’escriptura sensible, àgil, profunda, detallista i sincera d’aquesta novel·la m’han despertat la necessitat de llegir més relats d’aquesta autora.
Contenta d'haver-te llegit, Marta! Afegiré la Paula al meu llistat de dones protagonistes que m'han agradat.