Total de visualitzacions de pàgina:

dilluns, 28 de juliol del 2014

La dama de l'unicorn

LA DAMA DE L’UNICORN
Una novel·la esplèndida basada en cinc tapissos flamencs que estan considerats una de les grans obres de l’art medieval d’Europa.
La dama de l’unicorn ens narra la història d’uns tapissos que per encàrrec del noble Jean le Viste són realitzats per un taller de lissiers de Brussel·les. Amb aquest encàrrec quedaran tramades les vides del pintor Nicolas des Innocents i d’Aliénor de la Chapelle, la filla cega del tapisser.
Amb fils d’or, Tracy Chevalier, anirà teixint aquesta trama sense deixar cap espai buit. Com les millefleurs que teixeixen en aquest petit taller i que per aquesta especialitat estan ben considerats entre el gremi.
L’autora ens situa als volts de 1490, ens descriu les costums de l’època fent-nos viatjar de França a Brussel·les. Tal i com ja va fer en la novel·la, Àngels fugaços, la història avança capítol a capítol des del punt de vista de diferents personatges. Tots ells i elles estan ben caracteritzats, amb personalitats ben marcades:
Nicolas de Innocents: un pintor a qui li agraden molt les dones però que el tapís de la Dama de l’unicorn farà que per primer cop pensi en alguna de les dones que coneix i no només en el seu propi interès; Claude le Viste: filla gran del noble Jean le Viste en edat de casar-se però que ella està més per descobrir i experimentar amb el pintor les històries que li han cantat des de petita les minyones; Geneviève de Nanterre: esposa de Jean le Viste i mare de Claude està cansada de la vida que porta, se sent fracassada per no haver donat un fill al marit i l’únic desig és ingressar a un convent de monges; George de la Chapelle: lissier i amo del taller de teixidors que s’encarrega d’elaborar els tapissos de la Dama de l’unicorn i que vetlla en tot moment perquè del seu taller no en surti res que no tingui una qualitat alta. Hi treballa el seu fill, futur hereu de l’ofici a qui li costa delegar feines de responsabilitat per por a admetre que es fa gran; Phillippe de la Tour: treballa per a George i admira en silenci a Aliénor, per qui faria qualsevol cosa, esperant el seu moment amb paciència; Aliénor de la Chapelle: filla de George i Christine du Sablon, privada del sentit de la vista s’adona de tot el que passa al seu voltant. Noia amb molta sensibilitat que mira de demostrar en tot moment que és útil i treballadora per tal que no la facin fora de casa. Té molt clar el que li agrada i el que no i estarà disposada al que calgui per no fer el que li disgusta; Christine de Sablon: mare d’Aliénor que fa costat al seu marit per aconseguir que el negoci funcioni. Creient i practicant diu tot el que pensa i no permet males maneres o males paraules en la seva presència. Cuidarà la seva filla en tot moment fins que la vanitat farà que baixi la guàrdia quan se li presenta l’oportunitat de teixir, activitat prohibida a les dones en aquella època.
En especial destaco l’Aliénor, la filla cega del tapisser que per motiu d’aquesta discapacitat perceb l’entorn amb la resta dels sentits. Es dedica al seu hort i jardí que ens el descriu d’una forma tan acurada que en alguns moments m’ha semblat que hi estava passejant anant en compte de no trepitjar el seu estimat muguet. “Si una mirada és com un fil de l’ordit, lligat entre un i altre plegadors d’un teler, jo notava el seu fil, tibant”.
El paper de les mares que surten en aquesta novel·la ens mostra com proven de moure els fils per dirigir la vida de les seves filles però com, Claude filla de Jean le Viste i Aliénor, se’n desenredaran a la seva manera.
Altres obres llegides: La noia de la perla, Àngels fugaços, El blau virginal i Criatures extraordinàries.
À Mon Seul Désir és continuar descobrint aquestes novel·les històriques d’una de les meves autores preferides, Tracy Chevalier.


dimarts, 22 de juliol del 2014

La revolta dels lactants.

LA REVOLTA DELS LACTANTS (premi Folch i Torres 1986)

Una lectura divertida, original i sorprenent. Amb uns personatges (un pediatre estrafolari apassionat amb les seus estudis sobre el llenguatge dels nadons, una cangur que trenca tots els esquemes, uns nens i unes nenes amb moltes ganes d'aventures, una mestra esgotada ben al límit entre la paciència i la bogeria, unes mares amb ganes de temps lliure,....) entranyables i alhora esbojarrats t’endinses en una història que et fa pensar en la manera que acostuma l’adult de relacionar-se amb els infants.
A través d'uns diàlegs molt encertats i divertits se'ns mostren diferents caràcters que es poden veure una i una altra vegada dins d’un grup de menuts i no tan menuts: el tímit, el líder, el rebutjat,…
Aquesta lectura es recomana a partir dels deu anys i jo afegeixo, a partir de deu anys i sense límits. Hi ha lectures que les trobem en prestatges destinats a nens i nenes però que per als que tenen uns quants anys més atrapen i molt.
No és d’estranyar que la Maite Carranza hagi guanyat el premi Cervantes Chico de Literatura Infantil y Juvenil. Obres com Paraules emmetzinades i Ostres, tu, quin cacau ja em van fer descobrir a aquesta gran escriptora.
Les il·lustracions són una preciositat. Joan Antoni Poch detalla escenes de la història captant el to irònic d’algunes situacions.
Una lectura molt recomanable per passar una bona estona.

dissabte, 12 de juliol del 2014

Paraíso inhabitado

Aquestes frases que va dir Ana María Matute semblen pronunciades per a aquesta gran obra seva:

“Siempre he creído, y sigo creyendo, que la imaginación y la fantasía son muy importantes puesto que forman parte indisoluble de la realidad de nuestra vida”.

“La infancia es el periodo más largo de la vida”.

“Si no hubiese podido participar en el mundo de los cuentos y si no hubiese podido inventarme mis propios mundos, me habría muerto”.

“Nunca me he desprendido de la infancia, y eso se paga caro. La inocencia es un lujo que uno no se puede permitir y del que te quieren despertar a bofetadas”.

La lectura de Paraíso inhabitado ha deixat un llistó d’aquells tan alts que en acabar la lectura sents una buidor literària, et sents orfe de lectura i penses si trobaràs una novel·la que iguali el que t’ha fet sentir aquesta.
De la mà de l’Adri, la nena protagonista, m’he sentit arrossegada al seu món fantàstic. Hem fugit de la realitat, de la seva casa dividida, en una part les criades i en l’altra, mare i germans i un pare que comença ja abandonar la llar.
Quina frase d’inici tan potent: “Nací cuando mis padres ya no se querían”.
L’Adriana troba l’estimació i comprensió dins de casa a la vora de la Tata María i la Isabel. I fora de casa descobreix l’amor i comparteix pensaments amb el fill d’una ballarina russa absent. El nen, a càrrec del Teo, el criat que somia en ser l’emperadriu de la Xina és el seu siamès, com li diu ell un dia.
Amb el Gavi, fill de la ballarina, l’Adri viurà els moments d’innocència que els adults els pretenen robar.
Ana María Matute encerta de ple el to de la protagonista. La innocència està present en les paraules i en les actituds de la nena protagonista. Amb una narració amena, que es llegeix portada per un vent suau i que et fa passar del somriure al plor.
Tot un tapís de sentiments dels que el seu unicorn s’escapa i que sap que el dia que ja no el vegi moure’s pel quadre que reprodueix un tapís, el dia que l’Unicorn marxi per sempre marcarà la fi de la infància.
I acabo amb un precepte meu que vaig escriure en el comentari que vaig fer de Wonder:

“Tothom hauria de poder viure una infància feliç envoltat d’uns éssers que t’estimessin per sobre de tot”.