PLATERO I JO

Enguany se celebra el centenari de Platero y yo. Una narració de Juan Ramón Jiménez que em van llegir durant un temps quan era petita. Diuen que és una gran obra però mai vaig deixar que passessin de les primeres línies. Quan acabaven de llegir-me  "Platero es pequeño, peludo, suave; tan blando por fuera, que se diría todo de algodón" jo implorava que tornessin a començar i, com si fos un mantra, els meus pares em repetien aquestes paraules fins que m'adormia. 

És un gran inici de novel·la. A mi això no m'ho van explicar aleshores, no va fer falta. L'autor va ser capaç d'evocar una imatge i un sentiment que m'ajudava a dormir, a sentir-me en pau.

Ara, potser, ha arribat el moment, abans no canviem d'any, de llegir-la sencera!

PESSEBRES

Des de petita he vist com el meu pare transformava espais (un racó d'una plaça de poble, un racó de casa o una capsa de fusta) en pessebres preciosos.
La seva concentració, el seu silenci, la seva imaginació, la seva creativitat, la traça per barrejar materials, ... m'atreien i em convertien en espectadora i algunes vegades, i cada cop més a mida que jo creixia, en col·laboradora.
Ja fa uns anys que amb el seu grup de pessebristes fan uns pessebres monumentals . Tot té el seu procés: pensen la temàtica, dissenyen els plànols, busquen el material i comencen la transformació, quan encara fa calor, per tal de tenir-lo preparat per inaugurar-lo el dia vuit de desembre.
En els últims monumentals han afegit una explicació acompanyada de música que dirigeix la vista de l'espectador perquè no es perdi cap detall del pessebre. Aquí és on col·laboro jo, alguns cops si la temàtica ho permet narro un petit conte i d'altres explico el lloc on l'han ubicat i els passatges bíblics.
M'agrada pensar que comparteixo la seva màgia, la seva creativitat, que he heretat la seva passió per crear històries. Ell amb materials (siguin pessebres o siguin vaixells en miniatura) i jo amb materials i amb lletres.
Per a mi, aquests són els instants que em fan sentir el Nadal a prop, és on hi trobo la transformació, la germanor i la màgia.

 Monells 2014

 Eivissa 2014

PAMANES

Tinc unes amistat que van néixer a l'ateneu barcelonès: la Montse, l'Assum, la Maria i la Muriel. 

La Montse Maestre, l'Assum Guardiola, la Maria Parera i jo no ens conixíem fins que ens vam trobar, de forma virtual, compartint el curs de Narrativa de l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès. Vam tenir la gran sort que ens toqués de professora la Muriel Villanueva i Perarnau, i van ser unes classes, unes videocorreccions, uns xats i uns escrits compartits tan aprofitables que ho considero un tresor. Ens vam conèixer en persona i ens vam adonar que compartíem aquesta passió per les lletres. Després d'acabar l'itinerari a l'ateneu hem seguit escrivint i ara, amb pocs dies de diferència, dues d'elles han estat premiades!

L'Assum Guardiola amb el segon PREMI DEL XVIII DE NARRATIVA BREU DE MONTSERRAT ROIG 

i

LA MONTSE MAESTRE, guanyadora del 7è PREMI HELENA JUBANY DE NARRACIÓ CURTA.

Ens dèiem el grup Pamano quan vam començar Narrativa i ens va agradar tan el nom (Les veus del Pamano de Jaume Cabré) que entre nosaltres ens diem les Pamanes!

Em sento feliç per elles i també per mi, ja que el meu conte va quedar finalista en el concurs del que la Montse ha estat guanyadora!

US FELICITO, NOIES! 

LLUM

I si et quedes amb mi?

Et mostres, emergeixes,

t'insinues i t'esvaeixes.

Ets fugissera i, sovint, efímera.

Però et confessaré que...

he descobert el camí que em porta a tu.

Ignoro com va ocórrer. 

És com quan cerques i no trobes

i el dia que no ocupa els pensaments

brilles amb una intensitat tan clara

que camino a cegues.

I és així com vas aparèixer i, 

a través dels altres sentits,

vaig capturar l'instant. 

Ara que conec la drecera que esquiva la foscor,

ja res tornarà a ser igual.

De so metàl·lic i agut, un gust nectarí, 

de tacte gèlid i fragància cítrica.

Màgia? Sí. I sé com invocar-te.

Espera'm

LA DELICADESA

Fa poques setmanes escrivia sobre la importància de les paraules. Amb aquesta ressenya aprofito per afegir que a part de la importància d'escollir sempre uns mots encertats que s'allunyin de l'agressivitat podem també aplicar-ho (el fet de saber escollir) als gestos, a les accions, a les mirades, als detalls,... El títol ja suggereix la idea que defenso: La delicadesa de David Foenkinos. Gràcies, Sol, per la recomanació!

Aquesta és la història de la Nathalie. Una noia delicada, introvertida i que fuig de les xafarderies. Coneix l’home de la seva vida però la mort d’ell en un accident farà trontollar la seva estabilitat. Mica en mica veurem com la Nathalie s’aferra a la feina per poder seguir endavant. I és en el lloc de treball on ella es troba protegida pels informes i la rutina, ben lluny dels records del seu François, on el sentiment que creu haver enterrat amb el seu estimat ressorgirà, de forma delicada.

Aquesta història ens l’explica un narrador omniscient. Un narrador que li dóna un toc de distància a la trama. És com un personatge que observa, des de dalt, tot el que passa i tot el que senten els personatges de la història. A vegades ens dóna petites lliçons: En Markus podia semblar grandiloqüent, i fins i tot ximple per haver fugit. Però cal haver viscut durant anys en el no-res per entendre com de sobte una possibilitat pot fer por.

Per a mi, aquest narrador atorga un to clàssic que al principi em xocava perquè el temps narratiu de La delicadesa és actual. I que un cop acabada la lectura opino que és una bona elecció, aquest narrador, ja que d’aquesta manera posa certa distància i fuig del dramatisme que potser seria més complicat amb una primera persona. I si sumem els capítols breus informatius que l’autor intercala amb la trama podem assegurar que vol que l’humor també estigui present en la seva obra. Tot i així hi ha escena molt emotives. Per a mi, la que més, és quan la Nathalie apareix a casa els seus pares de matinada. Una imatge (del pare acabat de llevar), un objecte (un dispensador de caramels Pez) i un record (d’una infància on el patiment només venia causat per una caiguda i potser una petita esgarrinxada). Aquest objecte i el compartir un record que havia quedat enterrat per la pèrdua d’un ésser estimat actua com de tap. Un tap que la Nathalie pot treure per fi i alliberar la pena, la culpa deixant-se embolcallar per l’esperança.

Els personatges que coneixem es fan propers perquè en cadascun hi descobrim sentiments diferents, molt humans: la por, la inseguretat, la curiositat, la seguretat, la tranquil·litat, l’enveja.... El personatge del Markus, marcat pel país d’origen, Suècia, s’aproparà a la Nathalie, desfent el gel que l’envolta i despertant les ganes de viure.

La delicadesa és una d’aquelles històries que queden en la memòria. I acabo citant l’últim capítol (que conté una única i potent frase):

La Nathalie va obrir els ulls.

MISSIÓ TROBAIRITZ

MISSIÓ TROBAIRITZ! Cinta Arasa. Il·lustracions d'Ignasi Blanch. Animallibres. La formiga groga.

La meva missió d’aquest últim diumenge va ser llegir-me Missió Trobairitz! Quina bona estona vaig passar! Us la recomano per molts motius:

La narradora d’aquesta història és petita i peluda, és una gateta que es diu Trobairitz. Primer ens parla des del present, explicant-nos que en la seva primera vida va ser on va començar la seva missió trobairitz. A partir d’aquí ja ens situem en l’edat mitjana on descobrirem una història d’estructura clàssica amb introducció, nus i desenllaç. La gateta es mostra misteriosa perquè juga amb què ella coneix els fets ja que els va viure en una altra vida.

El to de la narradora i les explicacions que aporta són molt adequat per introduir aquesta part de la història, de l’edat mitjana, als nois i noies. Com que la gata és petita, s’excusa de no ser encara gaire sàvia, i al costat de la seva amiga Aloma (que ja ha viscut algunes vides) anirà aprenent qui és una trobairitz.

En els llibres d’història ens han parlat dels trobadors i dels joglars però jo no havia sentit mai a parlar de les trobairitz, quan era una estudiant. Eren les dones que escrivien poemes, com els trobadors, però que per la diferència entre homes i dones, no era ben vist que elles es dediquessin a escriure. Ens introdueix el nom d’alguns d’aquests personatges històrics dins de la trama. Aporten informació al lector sense que ens sembli una lliçó d’escola. Ens descriu com vestien, quins instruments tocaven.

La missió d’aquestes dues gates, juntament amb altres gats amics, serà apropar als joglars (que són els músics que toquen i canten els poemes. Els joglars d’aquesta història toquen la guitarra, la viola i el llaüt) els versos de les seves trobairitz.

Destaco molt positivament un seguit de recursos de l’autora que ambienten aquesta història a la perfecció. Ens desplega un ventall d’insults i expressions políticament correctes fugint de les odioses paraulotes: beneit, pelleringa, mal llamp, i un rave, fer la punyeta, borinot, galifardeu, parell de dimonis, males peces, fatxenda, talòs... Utilitza un lèxic molt apropiat perquè els lectors se situïn en l’època: esfumar-se, fitar, parar esment, sentir-se afalagat, estar cofoi, encaterinar, escolar, abatre, etzibar, cavil·lar, fer la guitza, desassossec, guspirejar, cerimoniós, cambra, assabentar, esma, deteniment, aferrar, mofar, jornada,... Ens trobem tot un repertori de frases fetes: aixecar la camisa, tornar amb les mans buides, pesar figues, aixafar la guitarra, muts i a la gàbia, estirar la llengua, de pa sucat amb oli, orgue de gats, contenta com unes pasqües, alt com un Sant Pau, donar corda,... I per l’escenari, l’ambientació: espelma, cavall, castell, anar a cavall, contrada, ploma, tinter, tinta color violeta, corrua de cornetes...

Un altre aspecte a destacar són els valors que transmet la gata protagonista, la Trobairitz. No desprestigia els trobadors: ens repeteix més d’un cop que volen (ella i els gats amics) que els poemes de les trobairitz arribin al poble igual que els dels trobadors. Que no consideren que siguin més bons, poden ser igual de bons o millors, però consideren que han de tenir les mateixes possibilitats. Parla del respecte i de la igualtat home i dona: tan poc present en l’edat mitjana. La importància de dir la veritat: dos gats que fan la guitza als gats de les poetesses confessen que tenien por que els poemes fossin millors que els dels trobadors. El valor del perdó, de l’amistat, del treball en grup,...

L’autora humanitza amb expressions i  gests  els personatges gats: encreuar les potes, posar pèls de punta, riure per sota els bigotis, valga’m la sardina, érem 4 gats, pèls eriçats de l’emoció, ... Ens explica sovint per què fan un gest. Per exemple, quan piquen amb la cua per aplaudir, i acaba la frase dient “que és com els gats aplaudim”. La Trobairitz sap viure el moment i tot i la preocupació per donar a conèixer els poemes de l’Azalais de Porcairagues quan no pot fer res més, es dedica a xalar amb un cabdell de llana, no deixa de ser una gateta.

Es nota l’amor que l’autora sent pels gats i la coneixença que en té d’aquests. El tractament que en fa cap a ells, cap a la Trobairitz i l’Aloma, sobretot, de gates sàvies que saben quan han de deixar d’escoltar quan el que es diu són disbarats, les set vides que viuen i que acumulen saviesa, experiència,...

També és un valor afegir les il·lustracions de l’Ignasi Blanch que són delicats i se sumen a la trama. Un traç, unes imatges molt encertades per l’època que se situa la història. Imagino que et coneix perquè t’he reconegut tot i sortir d’esquena.

M’ha encantat que la Trobairitz ens desveli secrets de l’autora (una trobairitz actual), de com treballa, com pren nota de possibles històries i personatges, com s’organitza,... Aquests secrets ens arriben al final de la lectura, quan tornem al present fent una narració rodona.

Penso que la Cinta té present una de les seves autores preferides i ho demostra anomenant Aloma a una de les gates. I crec que ens piques l’ullet amb una anècdota que m’ha fet molta gràcia... ai, aquest rei despistat!

I ja per acabar, volia felicitar-te pels versos encertats que has intercalat en la trama i per explicar una història tan bonica i necessària d’existir.

Moltes felicitats, Cinta!

PARAULES A LES NOSTRES MANS

Avui he llegit una novel·la infantil de l'Eulàlia Canal que m'ha agradat moltíssim: UN CARGOL FABUFANTÀSTIC.

Un cop més, una lectura dirigida als infants m'ha fet passar una bona estona i m'ha fet pensar que moltes d'aquestes lectures infantils porten uns missatges entre línies que van bé tan a petits com a grans.

Tal i com explica l'autora, al final del llibre, la idea de la trama va ser un encàrrec del seu fill Nil. Li va demanar que escrivís una història d'un nen que creia que ningú no l'estimava. L'Eulàlia va humanitzar un conjunt d'animals (el cargol, la vaca, l'oca, la cabra, el camaleó, la formiga, l'hipopòtam,...), els va diferenciar, a part de l'aspecte extern, per tenir un caràcter particular, cadascú. 

Amb aquesta dotació se'ns presenten una sèrie de conflictes que aniran resolent.

El que destaco és el valor que dóna l'escriptora a les paraules que escollim per a relacionar-nos. Algunes d'elles poden causar una ferida ben profunda. 

No és l'únic valor que transmet en aquesta història universal, també hi trobem l'amistat, el companyerisme,...

El cargol, sensible, acabarà sabent valorar el millor dels altres i d'aquesta manera els personatges més grisos deixaran enrere aquest to (present en la seva vestimenta, en el seu caràcter, en la seva mirada,...).

I, és que a mida que vaig fent passar els full del calendari que dono més importància a les paraules que deixem volar en veu alta. En som els propietaris, som nosaltres qui també els donem vida. 

Les paraules són la banda sonora dels nostres sentiments. No ens passa sovint que un dia que ens sentim feliços sembla que els mots més dolços s'inflin com un suflé? Tot el contrari quan estem irritats, tristos, ferits,... No sona enfada la paraula "ràbia", "destrossa", "irritació"? No sonen dolces les següents "pessigolles", "suavitat", "maduixa", "amabilitat", "bonica",...? No sonen tristes les paraules "gris", "rata", "humitat", "embús",...?, i no us sonen amoroses les següents? "mare", "pare" "abraçada", "company", "donació", "desig", "esperança",,... I així, podríem estar una bona estona, fent grups de paraules. 

Sempre, sempre, tenim entre les nostres mans el poder màgic de fer aparèixer una paraula fabufantàstica!

A la lluna

A LA LLUNA

Aquesta nit em mostres la teva millor cara:

nacrada, clara i sincera

i penso: ets bella.

Infinita, sense principi ni fi

t’assenyalo amb l’índex i giravolto.

Ressegueixo el centre, per sobre les taques

que delaten la teva vellesa i saviesa.

Ara aparto el dit. Tu decideixes dansar per sobre el mar.

T’has posat un vestit d’argent llarguíssim

que l’estens com una catifa fins als meus peus nus.

És que, potser, m’estàs convidant a enfilar el camí cap a tu?

Imagino que trepitjo la catifa i que sona Debussy.

Et diré un secret: l’acabaré d’aprendre per a tu.

Quan la interpreti dansaré sobre les tecles nacrades del meu piano vell

I ens trobarem en l’últim acord.

Aleshores, em podràs xiuxiuejar els secrets que guardes en el quart creixent?

Mentre, segueix mentint, que ja ens coneixem.

Ara m’aturo a contemplar-te i t’admiro allà dalt, custodiant i penso:

Ets valenta, segura, plàcida.

Immòbil, observes com uns núvols intenten ocultar-te.

Precisament avui? Avui que estàs més bella?

Potser el centenar d’estrelles geloses que ploren més a prop teu és perquè els han explicat que ets la reina del ball.

I sota el sedàs d’un núvol, misteriosa, has aconseguit que em quedi en un silenci còmode.

Només tu i jo i els pensaments.

Sempre els pensaments...

que ara ens bressolen.

Vaig fer la maleta...

Vaig fer la maleta un dia de juny. Cinta Arasa.

De la mà de l’Eulàlia viatgem al nord d’Anglaterra on allà, aquesta noia protagonista de la història, viurà uns dies que faran que la realitat viscuda fins aleshores trontolli fins el punt d’esclatar, com els obrers que van viure la Setmana Tràgica a principis del segle XX. “Crec que allí, en aquella darrera porta de fusta fosca, es va quedar una part de mi, o potser no, potser només en va néixer una altra. No ho sé”. I amb aquests “potser” i amb molts d’altres més sumats a altres “no ho sé/ no ho sabia” se’ns mostra una noia a punt de canviar, oberta a entendre el món i a qüestionar-se’l.

Aquesta novel·la és un crossover que narra una situació històrica a partir d’uns personatges molt ben construïts.

La narració és en primera persona amb un to intimista que em recorda a la gran escriptora Mercè Rodoreda. “Ningú no va notar que jo duia uns ulls blaus i una cicatriu petita com una ungla del dit xic clavats molt endins de mi”. El to amb el que ens explica les seves vivències t’apropa als seus sentiments. Una frase, per posar un exemple, que ja em va enganxar en llegir el pròleg: “Crec que no enganyo ningú quan dic que, aquella maleta que vaig omplir el juny passat, no l’he desfeta mai més”. Un altre exemple: “No sabia, és clar, que hi ha persones que tenen ulls que no se’n van mai, de la memòria”.

L’autora (que en un moment de la novel·la surt el seu nom: “La mare de Déu de la Cinta mo’n guarde!”) no desaprofita cap ocasió per situar-nos en l’època i ens descriu la manera de viure de la burgesia i dels obrers. “Realment, és una llàstima que no siguis un noi. Podries incorporar-te a la direcció de la fàbrica amb mi des d’ara mateix, o d’aquí a un any o dos a tot estirar. Ara, no t’hi amoïnis, trobarem un bon marit per a tu i ell serà el meu puntal” li diu el pare a la filla que si no fos per a ella no sabia qui endur-se de traductor per ajudar-lo a negociar a Anglaterra.

Ens detalla la feina dins una fàbrica: “Vam entrar a la primera sala, plena de telers i de seguida vaig notar un tuf molt fort, de no sabia ben bé què. A més, el soroll va començar a ser ensordidor. Havíem de cridar molt per sentir-nos i, tot i així, ens costava d’entendre’ns i ens havíem d’ajudar amb els gestos. No em va passar pel cap com ho podien aguantar els treballadors de la fàbrica” “Al cap d’uns minuts de caminar per la fàbrica vaig notar que, a banda de la pudor, a l’aire hi havia una espècie de boirina fina, grisosa, pràcticament imperceptible. Llavors no sabia que era la pols, la borra que generaven els telers”

Hi ha un personatge clau a part de la protagonista que poc a poc li va mostrant, a través de les seves explicacions, pensaments, les seves recomanacions literàries i sobretot pel seu caràcter una realitat diferent. Aquest personatge és la seva institutriu, la Blanche, que sense imposar li ensenya un món més enllà de les parets de casa seva. “Jo, només ara ho sé, volia ser com ella, i ella, per a mi, tenia les respostes a totes les preguntes possibles”. L’Eulàlia, adolescent, viu unes vides immersa en les lectures que li recomana la jove institutriu. “Sí, sí, m’avorria, és clar, però em sembla que em pensava que la vida de debò només es podia llegir, no viure”.

Un fet dins la fàbrica fa canviar la visió de l’Eulàlia cap al seu pare en veure que ell està d’acord amb el propietari de la fàbrica anglesa en la manera de tractar els treballadors, acomiadar-los de forma injusta i amenaçar-los. “Callava perquè no m’entenia a mi mateixa” es diu l’Eulàlia a si mateixa quan comença a dubtar del que li ha fet creure fins ara la seva família. “

Un altre encert són les descripcions mantenint aquest to rodoredià: “Quan lluïa el sol, era un sol com de llimona passada, esmorteït i pàl·lid” o aquesta enumeració: “Ulls verds, ulls blaus, ulls foscos, ulls enfonsats, ulls totalment rojos, menjats per una conjuntivitis que feia temps que devia ser crònica, ulls boteruts, ulls mig clucs, a punt d’ésser vençuts per la son, un sol ull mirant-me des de molt lluny, com si no estigués mirant unes mans fent anar una màquina a vint passes de mi.... i també ulls petits, ulls als quals encara els quedava una mica d’il·lusió, però jo no em podia pensar que era la il·lusió que només tenen les criatures...”. “I llavors vaig veure aquella dona, vestida de gris, amb les perles al voltant del coll d’una manera estranya, com si fos una desconeguda, com si no l’hagués vist mai abans. Encara tenia la pell llisa, només unes petites arrugues, primes com els filets que es desprenen d’un cabdell de llana, al voltant dels ulls, immensos, com sempre, de color atzabeja, com li agradava dir” ens descriu l’Eulàlia a la seva mare.

I amb l’Oliver, treballador jove de la fàbrica acabarà de posar els pensaments en ordre: “L’Oliver, aquella nit, em va teixir una tela prima però forta, que m’unia tots els extrems.” I descobrirà i viurà nous sentiments.

Per acabar, afegeixo que és una molt bona lectura per a guardar-li un lloc a la maleta per aquestes vacances d’estiu. A mi m’ha acompanyat fent passar un volt més agradable.

La dama de l'unicorn

LA DAMA DE L’UNICORN

Una novel·la esplèndida basada en cinc tapissos flamencs que estan considerats una de les grans obres de l’art medieval d’Europa.

La dama de l’unicorn ens narra la història d’uns tapissos que per encàrrec del noble Jean le Viste són realitzats per un taller de lissiers de Brussel·les. Amb aquest encàrrec quedaran tramades les vides del pintor Nicolas des Innocents i d’Aliénor de la Chapelle, la filla cega del tapisser.

Amb fils d’or, Tracy Chevalier, anirà teixint aquesta trama sense deixar cap espai buit. Com les millefleurs que teixeixen en aquest petit taller i que per aquesta especialitat estan ben considerats entre el gremi.

L’autora ens situa als volts de 1490, ens descriu les costums de l’època fent-nos viatjar de França a Brussel·les. Tal i com ja va fer en la novel·la, Àngels fugaços, la història avança capítol a capítol des del punt de vista de diferents personatges. Tots ells i elles estan ben caracteritzats, amb personalitats ben marcades:

Nicolas de Innocents: un pintor a qui li agraden molt les dones però que el tapís de la Dama de l’unicorn farà que per primer cop pensi en alguna de les dones que coneix i no només en el seu propi interès; Claude le Viste: filla gran del noble Jean le Viste en edat de casar-se però que ella està més per descobrir i experimentar amb el pintor les històries que li han cantat des de petita les minyones; Geneviève de Nanterre: esposa de Jean le Viste i mare de Claude està cansada de la vida que porta, se sent fracassada per no haver donat un fill al marit i l’únic desig és ingressar a un convent de monges; George de la Chapelle: lissier i amo del taller de teixidors que s’encarrega d’elaborar els tapissos de la Dama de l’unicorn i que vetlla en tot moment perquè del seu taller no en surti res que no tingui una qualitat alta. Hi treballa el seu fill, futur hereu de l’ofici a qui li costa delegar feines de responsabilitat per por a admetre que es fa gran; Phillippe de la Tour: treballa per a George i admira en silenci a Aliénor, per qui faria qualsevol cosa, esperant el seu moment amb paciència; Aliénor de la Chapelle: filla de George i Christine du Sablon, privada del sentit de la vista s’adona de tot el que passa al seu voltant. Noia amb molta sensibilitat que mira de demostrar en tot moment que és útil i treballadora per tal que no la facin fora de casa. Té molt clar el que li agrada i el que no i estarà disposada al que calgui per no fer el que li disgusta; Christine de Sablon: mare d’Aliénor que fa costat al seu marit per aconseguir que el negoci funcioni. Creient i practicant diu tot el que pensa i no permet males maneres o males paraules en la seva presència. Cuidarà la seva filla en tot moment fins que la vanitat farà que baixi la guàrdia quan se li presenta l’oportunitat de teixir, activitat prohibida a les dones en aquella època.

En especial destaco l’Aliénor, la filla cega del tapisser que per motiu d’aquesta discapacitat perceb l’entorn amb la resta dels sentits. Es dedica al seu hort i jardí que ens el descriu d’una forma tan acurada que en alguns moments m’ha semblat que hi estava passejant anant en compte de no trepitjar el seu estimat muguet. “Si una mirada és com un fil de l’ordit, lligat entre un i altre plegadors d’un teler, jo notava el seu fil, tibant”.

El paper de les mares que surten en aquesta novel·la ens mostra com proven de moure els fils per dirigir la vida de les seves filles però com, Claude filla de Jean le Viste i Aliénor, se’n desenredaran a la seva manera.

Altres obres llegides: La noia de la perla, Àngels fugaços, El blau virginal i Criatures extraordinàries.

À Mon Seul Désir és continuar descobrint aquestes novel·les històriques d’una de les meves autores preferides, Tracy Chevalier.

La revolta dels lactants.

LA REVOLTA DELS LACTANTS (premi Folch i Torres 1986)

Una lectura divertida, original i sorprenent. Amb uns personatges (un pediatre estrafolari apassionat amb les seus estudis sobre el llenguatge dels nadons, una cangur que trenca tots els esquemes, uns nens i unes nenes amb moltes ganes d'aventures, una mestra esgotada ben al límit entre la paciència i la bogeria, unes mares amb ganes de temps lliure,....) entranyables i alhora esbojarrats t’endinses en una història que et fa pensar en la manera que acostuma l’adult de relacionar-se amb els infants.

A través d'uns diàlegs molt encertats i divertits se'ns mostren diferents caràcters que es poden veure una i una altra vegada dins d’un grup de menuts i no tan menuts: el tímit, el líder, el rebutjat,…

Aquesta lectura es recomana a partir dels deu anys i jo afegeixo, a partir de deu anys i sense límits. Hi ha lectures que les trobem en prestatges destinats a nens i nenes però que per als que tenen uns quants anys més atrapen i molt.

No és d’estranyar que la Maite Carranza hagi guanyat el premi Cervantes Chico de Literatura Infantil y Juvenil. Obres com Paraules emmetzinades i Ostres, tu, quin cacau ja em van fer descobrir a aquesta gran escriptora.

Les il·lustracions són una preciositat. Joan Antoni Poch detalla escenes de la història captant el to irònic d’algunes situacions.

Una lectura molt recomanable per passar una bona estona.

Paraíso inhabitado

Aquestes frases que va dir Ana María Matute semblen pronunciades per a aquesta gran obra seva:

“Siempre he creído, y sigo creyendo, que la imaginación y la fantasía son muy importantes puesto que forman parte indisoluble de la realidad de nuestra vida”.

“La infancia es el periodo más largo de la vida”.

“Si no hubiese podido participar en el mundo de los cuentos y si no hubiese podido inventarme mis propios mundos, me habría muerto”.

“Nunca me he desprendido de la infancia, y eso se paga caro. La inocencia es un lujo que uno no se puede permitir y del que te quieren despertar a bofetadas”.

La lectura de Paraíso inhabitado ha deixat un llistó d’aquells tan alts que en acabar la lectura sents una buidor literària, et sents orfe de lectura i penses si trobaràs una novel·la que iguali el que t’ha fet sentir aquesta.

De la mà de l’Adri, la nena protagonista, m’he sentit arrossegada al seu món fantàstic. Hem fugit de la realitat, de la seva casa dividida, en una part les criades i en l’altra, mare i germans i un pare que comença ja abandonar la llar.

Quina frase d’inici tan potent: “Nací cuando mis padres ya no se querían”.

L’Adriana troba l’estimació i comprensió dins de casa a la vora de la Tata María i la Isabel. I fora de casa descobreix l’amor i comparteix pensaments amb el fill d’una ballarina russa absent. El nen, a càrrec del Teo, el criat que somia en ser l’emperadriu de la Xina és el seu siamès, com li diu ell un dia.

Amb el Gavi, fill de la ballarina, l’Adri viurà els moments d’innocència que els adults els pretenen robar.

Ana María Matute encerta de ple el to de la protagonista. La innocència està present en les paraules i en les actituds de la nena protagonista. Amb una narració amena, que es llegeix portada per un vent suau i que et fa passar del somriure al plor.

Tot un tapís de sentiments dels que el seu unicorn s’escapa i que sap que el dia que ja no el vegi moure’s pel quadre que reprodueix un tapís, el dia que l’Unicorn marxi per sempre marcarà la fi de la infància.

I acabo amb un precepte meu que vaig escriure en el comentari que vaig fer de Wonder:

“Tothom hauria de poder viure una infància feliç envoltat d’uns éssers que t’estimessin per sobre de tot”.

LECTURES INFANTILS I JUVENILS

Tinc uns quants propòsits per a aquest estiu. Un d'ells és dedicar tardes a la lectura de contes, novel·les, reculls de poesia i àlbums il·lustrats d'aquesta llista.

ALBANELL, P. La guia fantàstica.

ALBERTÍ, N. Pirates a la vista.

ALIBES I RIERA, M. Boira a les butxaques.

ALIBES I RIERA, M. Màquines d’empaquetar fum i altres invents.

ANDERSEN: L’aneguet lleig.

ARASA, C. Missió Trobairitz.

GRIMM: La Blancaneus.

ATXAGA, Bernardo. Xola i els lleons.

BACHELET, G. El meu gat és el més bèstia.

BARKLEM, J. Les quatre estacions d’El clos dels esbarzers.

BARRIE, J.: Peter Pan i Wendy.

CANAL, E. Un petó de mandarina.

CANAL, E. Un poema a la panxa.

CARROLL, Lewis. Alicia en Terra de meravelles.

DAHL, Roald. Les bruixes.

DAHL, Roald. Matilda.

DE BRUNHOFF. Història de Babar.

DONAT, M. La rateta i el gat burleta.

DURAN, T. Les tres reines d’Orient.

ENDE, M. Jim Botó i Lluc el Maquinista.

FOLCH i TORRES, JM. Les extraordinàries aventures d’en Massagran.

GUINDULAIN, P. Jan, què tens darrere l’orella?

GOSCINNY, R. El petit Nicolas.

GRAHAME, K. El vent entre els salzes.

KÄSTNER, E. Emili i els detectius.

KNUDSEN, M. El lleó de la biblioteca.

LEWIS, C.S. Nàrnia: El lleó, la bruixa i l’armari.

LIONNI, L. Frederick.

MARTÍ i POL, M. Bon profit.

MOLIST, P. La Plis Plau petita: els amics.

NOSTLINGER, C. Konrad.

PALACIO, R.J. Wonder.

PLACE, F. Els últims gegants.

RASPALL, J. Bon dia, poesia.

RODARI, G. Contes per telèfon.

ROMERA, M. La bruixa conxorxa.

ROWLING, J.K. Harry Potter i la pedra filosofal.

SAINT-EXUPERY, A. El petit príncep.

SANTOS, C. Em venc la mare.

SOMMER-BODENBURG, A. El petit vampir.

TEIXIDOR, E. L’ocell de foc.

TWAIN, M. Les aventures de Tom Sawyer.

TWAIN, M. Huckleberry Finn.

VALLVERDÚ, J. Rovelló.

VILLANUEVA, M. Tània i totes les tortugues.

WILD, M. Guineu.

FILS

FILS

COM SI ES TRACTÉS DE LA VORA DEL VESTIT MÉS VALUÓS

PREMO L’AGULLA D’ARGENT PER COSIR, LLETRA A LLETRA,

PARAULES, FRASES I IMATGES D’UN SOMNI PRECIÓS.

ENFILO UNA MAJÚSCULA QUE S’UNEIX A UNA VOCAL

I AMB FILS DE COLORS DE MEL I COTÓ

EMBASTO L’ESSÈNCIA DE LA TRAMA PRINCIPAL.

I PERCEBO LA MÀGIA ENDINSADA EN LA COSTURA.

TAPO FORATS,  AJUNTO PEDAÇOS I ADORNO.

I A CADA PASSADA NOTO UN ESTRIP QUE ES CURA.

EL RESULTAT ÉS UNA HISTÒRIA AUTOFICCIONADA

AMB UN PRESENT BRODAT SOBRE EL PASSAT,

TAPES DURES I PÀGINES BLANQUES ESPEREN L’ÚLTIMA LLAÇADA.

                           

                                                                                                                 Mar Font

El far entre oceans de M.L. Stedman

Teniu ganes d'una bona lectura per aquest estiu?                  

A vegades t’arriba una novel·la. Desconeixes l’autor o autora. T’ha cridat l’atenció el títol, el tema o a vegades, fins i tot,  la portada…

Però aquesta novel·la em va arribar de les mans del meu pare i, per tant, davant la nostra recomanació imperativa: llegeix-la! sabia del cert que m’agradaria tot i no haver sentit mai parlar de M.L. Stedman.  Aquesta breu recomanació és la que utilitzem quan una història acaba formant part de la nostra biblioteca de novel·les que ens arriben al cor; novel·les que tenim presents en moltes ocasions i que volem compartir i comentar.

Quan revisc una d’aquestes lectures memorables el que de seguida em retorna són les sensacions. Les bones estones al submergir-me en una lectura extraordinària, una prosa que t’endinsa en un altre indret i unes altres vides.

El far entre oceans ens presenta una parella jove, la Isabel i en Tom, encarregats del far d’una illa australiana. Sols, en aquests tros de terra, tot el que passa es veu a través d'unes lents ben diferents.

Anem coneixent el passat d’aquestes persones i les seves famílies tramant una xarxa en la qual hi quedarà atrapada la Hannah. Les vides de la parella i d’aquesta dona quedaran tan estretament lligades que els farà trontollar la frontera entre el bé i el mal.

El punt d’unió i de discòrdia és una nena. Una persona que viu aliena als dubtes, les pors i la desesperació dels adults que volen que formi part de les seves vides.

En tot moment tenim el far present. Una edificació que sembla custodiar el seu entorn: tot ho veu, tot li arriba portat pels vents i les marees i passa a través d’ell per acabar desapareixent.

Aquesta nena, quan és un nadó, és arrossegada per una barca a la deriva en la qual fugia el seu pare d’una persecució xenòfoba. Aquest home arriba mort i la petita es presenta com un regal a la parella que lluita per ser pares en una illa on tot es viu de forma intensa.

Qui actua malament quan les decisions es prenen des del cor? Quan coneixem uns fets que poden fer-nos entendre les persones les sentències no es pronuncien amb facilitat.

M.L. Stedman toca temes universals en aquesta primera excel·lent novel·la: l’amor, la maternitat, la culpa i el perdó. Una prosa amb vocabulari ric i que descriu en la mesura exacte per fer-nos visualitzar aquesta illa entre el Pacífic i l’Índic.

El temps no s’atura, tot passa i al final queda un far, impertèrrit, que seguirà projectant i avisant del perill a qui vulgui ser avisat.

Llegiu-la!

Un curs especial

L'ajuntament de Premià de Dalt ha publicat un conte il·lustrat per la Roser Cabanillas amb el text escrit per mi:Un curs especial. És el 9è de la col·lecció Els contes de Premià de Dalt. Aquest havia de tractar de l'aniversari d'una escola ja que les escoles Santa Anna i Marià Manent (escola on treballo) celebrem el 25è aniversari.
Les il·lustracions de la Roser són precioses! M'ha encantat haver realitzat aquest projecte juntes ja que, un dia, a l'escola, ens vam engrescar mútuament: ella a apuntar-se a un curs d'il·lustració i jo a un curs d'escriptura. Gràcies, Roser!

FELIÇ SANT JORDI

Quin dia tan especial! Aquest any l'he volgut celebrar a l'escola on treballo escrivint una versió de la llegenda en homenatge al poeta, prosista, traductor, memorialista i crític literari que ens dóna nom: Marià Manent. Els alumnes de cinquè de Primària l'han representat mentre una mestra l'anava explicant. I per arrodonir-lo, hem fet possible el desig del drac de la història: fer-se una fotografia amb la filla del poeta. Hem tingut la sort que avui ens han pogut visitar la filla junt amb altres familiars. Us en deixo una fotografia i el conte. Que gaudiu d'aquest dia meravellós!

UN DRAC AL POBLE

Vet aquí que un primer dia d’abril va arribar un drac monstruós i desorientat a una petita vila entre la muntanya i el mar. Els habitants van córrer a refugiar-se a les seves llars i espiaven els moviments sapastres d’aquell monstre protegits rere les finestres.

Quan van haver passat tres hores, cansat de buscar algú que l’informés d’on era, el monstre es va posar a cridar:

—Hello!? Is there anyone? —anava repetint la pregunta pels carrers per on passava, cada cop amb més desesperació.

La població tremolava en sentir-lo. Era gros i parlava que no se l’entenia i això encara els feia més por.

—Està dient que ens menjarà!

—No, calla, està dient que ens ha vist, agenolla’t, tòtil!

—Tu què sabràs si vas suspendre llengua aquest trimestre!

—I tu... i tu... tu vas perdre tots els cromos!

—Per culpa teva!

—Meva? Per què?

—Teva! Sí, que ets sord? Teva, teva i TE-VA!

El drac va sentir les veus i va amorrar-se a la finestra de la casa on s’amagaven aquests dos germans i va tornar a preguntar amb la veu més dolça que va trobar:

—Hello!? Is there anyone?

Els dos germans s’alçaren i fugiren al pis de dalt. Des d’una nova finestra van observar amb atenció com el drac s’asseia al banc de la plaça, obria una motxilla, en treia una llibreta i un llapis i començava a escriure.

—Està dibuixant l’atac que farà al poble.

—Noooo, està escrivint una amenaça i ens la deixarà a la bústia.

—Què dius, babau! Si no entendríem res. Està dibuixant un mapa per dissenyar l’atac, que ja t’ho he dit!

Després d’una hora, el drac, va guardar-ho tot dins la motxilla, s’allunyà del poble i va buscar un arbre que el protegís per dormir. Se sentia sol i trist i tenia una gana ferotge. Es va adormir pensant que estava davant d’un plat enorme de haggis.

El segon dia d’abril el sol es va deixar veure ja des de primera hora i el mateix van fer els vilatans que després de crear un grup al whatsapp es van anar avisant: aquí no hi és, aquí tampoc, jo he fet xocolata per esmorzar, m’he aixecat amb un  gra al nas! I si sortim? Però l’hauríem de buscar! Sí, i matar! La llegenda de Sant Jordi en estat pur!

I amb aquesta idea es van enfortir i van organitzar una assemblea. Van decidir avançar-se i es van organitzar en grups: grup de recerca del drac, grups de fotògrafs, grups d’escriptors que actualitzessin tot el que passés en un bloc que acabaven de crear: TENIM EL DRAC A CASA! Entre d’altres grups.

Al migdia, el grup d’organització d’àpats ja havia preparat un bufet lliure a la plaça del poble. L’ambient es respirava festiu. Feia anys que no passava res interessant i l’aparició del drac havia despertat fins i tot al més avorrit de tots.

El bufet consistia en una gran varietat d’aliments: hamburgueses amb formatge, amanides de pasta, canelons de Nadal encara que fos primavera, meló amb pernil i postres de tot tipus: pastissos, cremes, macedònia, gelats i dolços. Gerres d’aigua, llimonada i taronjada estaven repartides al llarg d’una taula improvisada amb cavallets.

Quan portaven una hora dinant es va sentir:

—Ei, que l’hem localitzat! —van avisar els del grup de recerca que acabaven de tornar.

—Sí! —va exclamar tothom centrant l’atenció una altra vegada en aquest personatge.

—Està a la muntanya i no sembla que vulgui venir.

—Ah, no? I per què?

—L’hem de fer venir!

—I com l’atraurem?

—Ja sabem la llegenda, no? Li agrada menjar princeses. —va recorda algú.

I tothom va mirar la Sabina, que sempre vestia de color de rosa.

—Per què em mireu? Ni parlar-ne, jo no sóc cap princesa.

La Sabina es va mirar el vestit i va estampar la bola de gelat de xocolata contra la faldilla en un intent de semblar menys princesa. Tothom va negar amb el cap.

—No cola?

—NO! —va exclamar tothom.

I la Sabina, resignada, s’acomiadà de la seva mare que sanglotava sense deixar de mossegar l’hamburguesa doble que tenia entre les mans.

Al cap de mitja hora la Sabina va tornar amb la cara vermella i caminant amb els braços creuats.

—No m’ha volgut! —cridava una i una altra vegada indignada i ofesa. No sóc prou princesa jo?  —continuava dient tot agafant-se la faldilla com a prova.

—Però què t’ha dit? Per què no ha volgut menjar-se la meva nena? Ella és una princesa! —exclamava la senyora escampant trossos de la segona hamburguesa que es menjava.

La mare de la Sabina va acabar arremangant-se. Un gest que tothom va entendre com que volia brega.

El poble es va tornar a reunir.

Van acordar, unànimement, que la noia que més semblava una princesa, després de l’intent frustrat amb la Sabina, era la Maya.

En dictaminar la sentència, la Maya va treure la seva veu de soprano i va negar-se amb totes les forces:

—De cap de les maneres em penso perdre el concert de demà dels One direction, ja ho podeu entendre a la primera!

El poble, amb les espatlles caigudes, es va tornar a reunir.

Aquest cop es van allargar més. No hi havia manera de posar-se d’acord: que si la Rosa perquè tenia el nom de la flor del dia de Sant Jordi, que si la Violeta perquè tenia un nom de princesa, que si la Marcela perquè tenia la pell més blanca,...

La Teresa que anava seguint la discussió, va advertir abans no sortís el seu nom:

—Jo no puc que demà passat toco la flauta a l’escola i em graven pel Musiquemm, eh!

La Catalina també va sentir part de la reunió i, amb timidesa, es va apropar a la taula rodona.

—Ehem, ehem!

Però amb tanta discussió ningú l’escoltava.

—Escolteu! —va tornar a provar, però res de res.

Finalment amb totes les seves forces va cridar:

—Que ja hi vaig jo!

—Tuuuuu? —van preguntar incrèduls tots els reunits.

—Sí, jo. Què passa? Que no semblo una princesa?

La Catalina s’observà a ella mateixa: dessuadora llarga per sota els genolls, malles i calçat esportiu, es va arronsar d’espatlles i va continuar:

—Jo entenc el drac, jo hi puc parlar! —va defensar-se.

—Sí!? L’entens? —van preguntar tots alhora.

—Sí, parla anglès, bé, amb accent estrany... no sé d’on deu ser concretament...

—Ho veus! Ja t’ho deia que t’apuntaria a una acadèmia, nena! Si m’haguessis fet cas —va protestar la mare de la Sabina que encara estava ofesa perquè el drac no havia fet cas a la seva filla.

Tothom va acomiadar-se de la Catalina esperant que tornés amb instruccions del drac i en concret de què pretenia fer amb ells.

La desesperació s’havia escampat entre tots els vilatans quan el sol va caure darrera la muntanya.

—Ja em semblava que era una mala idea  —deia algú.

—Per què? —preguntava un altre.

—Amb aquelles pintes... se la deu haver menjat d’una mossegada...

La gent va començar a retirar-se a les seves cases. Era hora de pensar en els deures, en el sopar i en els concursos abans del telenotícies.

—Eh! On aneu? —es va sentir de lluny.

Primer van veure el monstre, minuts més tard ja es veia la Catalina caminant al seu costat.

—No marxeu, que no us farà cap mal! —els va avisar la noia.

Va resultar que el monstre estava fent un treball de recerca. I s’havia interessat pel poeta del poble. Havia vingut amb l’esperança que el deixessin fotografiar amb la filla del poeta i davant la casa del poeta.

En sentir aquesta notícia fantàstica el poble es va inflar més que un suflé. L’orgull era tan gran que tots volien palmejar la seva espatlla, seure al seu costat, oferir-li alguna resta del tiberi del migdia,...

—Què diu, Catalina?

I la Catalina va anar traduint el que explicava el monstre.

—Diu que demà a la tarda ja ha de marxar però que al matí es podrien fer totes les fotografies. I, ah! Demana que qui l’acull aquesta nit perquè diu que ha passat molt fred sota l’arbre...

Tothom es va fer l’orni. Ara no hi havia copets a l’esquena ni gent que s’apropés. Encara hi havia part de la por viscuda hores abans enganxada a la pell.

—Ja està, ets molt gran i no hi caps a casa de ningú, però al gimnàs de l’escola sí i, a més a més, et posarem matalassos. I en un tres i no res organitzarem una festa de comiat que demà estarem molt enfeinats —va concloure la Catalina.

El grup que organitzava just feia unes hores el bufet lliure va muntar la festa més divertida que s’havia fet al poble, amb Happy sonant a tot volum i tothom va ballar fins ben entrada la nit.

Així va ser com va anar la visita d’un monstre al nostre poble.

I si tu creus, millor per a tu!

I si no tu creus, tururú!