UN DRAC AL POBLE
Vet aquí que un primer dia d’abril va arribar un drac
monstruós i desorientat a una petita vila entre la muntanya i el mar. Els
habitants van córrer a refugiar-se a les seves llars i espiaven els moviments
sapastres d’aquell monstre protegits rere les finestres.
Quan van haver passat tres hores,
cansat de buscar algú que l’informés d’on era, el monstre es va posar a cridar:
—Hello!? Is there anyone? —anava repetint la pregunta pels carrers per on passava, cada
cop amb més desesperació.
La població tremolava en sentir-lo.
Era gros i parlava que no se l’entenia i això encara els feia més por.
—Està dient que ens menjarà!
—No, calla, està dient que ens ha vist, agenolla’t, tòtil!
—Tu què sabràs si vas suspendre llengua aquest trimestre!
—I tu... i tu... tu vas perdre tots els cromos!
—Per culpa teva!
—Meva? Per què?
—Teva! Sí, que ets sord? Teva, teva i TE-VA!
El drac va sentir les veus i va
amorrar-se a la finestra de la casa on s’amagaven aquests dos germans i va
tornar a preguntar amb la veu més dolça que va trobar:
—Hello!? Is there anyone?
Els dos germans s’alçaren i fugiren
al pis de dalt. Des d’una nova finestra van observar amb atenció com el drac
s’asseia al banc de la plaça, obria una motxilla, en treia una llibreta i un
llapis i començava a escriure.
—Està dibuixant l’atac que farà al poble.
—Noooo, està escrivint una amenaça i ens la deixarà a la
bústia.
—Què dius, babau! Si no entendríem res. Està dibuixant un mapa
per dissenyar l’atac, que ja t’ho he dit!
Després d’una hora, el drac, va
guardar-ho tot dins la motxilla, s’allunyà del poble i va buscar un arbre que
el protegís per dormir. Se sentia sol i trist i tenia una gana ferotge. Es va
adormir pensant que estava davant d’un plat enorme de haggis.
El segon dia d’abril el sol es va
deixar veure ja des de primera hora i el mateix van fer els vilatans que
després de crear un grup al whatsapp es van anar avisant: aquí no hi és, aquí
tampoc, jo he fet xocolata per esmorzar, m’he aixecat amb un gra al nas! I si sortim? Però l’hauríem de
buscar! Sí, i matar! La llegenda de Sant Jordi en estat pur!
I amb aquesta idea es van enfortir i
van organitzar una assemblea. Van decidir avançar-se i es van organitzar en
grups: grup de recerca del drac, grups de fotògrafs, grups d’escriptors que
actualitzessin tot el que passés en un bloc que acabaven de crear: TENIM EL
DRAC A CASA! Entre d’altres grups.
Al migdia, el grup d’organització
d’àpats ja havia preparat un bufet lliure a la plaça del poble. L’ambient es
respirava festiu. Feia anys que no passava res interessant i l’aparició del
drac havia despertat fins i tot al més avorrit de tots.
El bufet consistia en una gran
varietat d’aliments: hamburgueses amb formatge, amanides de pasta, canelons de
Nadal encara que fos primavera, meló amb pernil i postres de tot tipus:
pastissos, cremes, macedònia, gelats i dolços. Gerres d’aigua, llimonada i
taronjada estaven repartides al llarg d’una taula improvisada amb cavallets.
Quan portaven una hora dinant es va
sentir:
—Ei, que l’hem localitzat! —van avisar els del grup de recerca que acabaven de tornar.
—Sí! —va exclamar tothom centrant
l’atenció una altra vegada en aquest personatge.
—Està a la muntanya i no sembla que vulgui venir.
—Ah, no? I per què?
—L’hem de fer venir!
—I com l’atraurem?
—Ja sabem la llegenda, no? Li agrada menjar princeses. —va recorda algú.
I tothom va mirar la Sabina, que
sempre vestia de color de rosa.
—Per què em mireu? Ni parlar-ne, jo no sóc cap princesa.
La Sabina es va mirar el vestit i va
estampar la bola de gelat de xocolata contra la faldilla en un intent de
semblar menys princesa. Tothom va negar amb el cap.
—No cola?
—NO! —va exclamar tothom.
I la Sabina, resignada, s’acomiadà de
la seva mare que sanglotava sense deixar de mossegar l’hamburguesa doble que
tenia entre les mans.
Al cap de mitja hora la Sabina va
tornar amb la cara vermella i caminant amb els braços creuats.
—No m’ha volgut! —cridava
una i una altra vegada indignada i ofesa. No sóc prou princesa jo? —continuava
dient tot agafant-se la faldilla com a prova.
—Però què t’ha dit? Per què no ha volgut menjar-se la meva
nena? Ella és una princesa! —exclamava
la senyora escampant trossos de la segona hamburguesa que es menjava.
La mare de la Sabina va acabar
arremangant-se. Un gest que tothom va entendre com que volia brega.
El poble es va tornar a reunir.
Van acordar, unànimement, que la noia
que més semblava una princesa, després de l’intent frustrat amb la Sabina, era
la Maya.
En dictaminar la sentència, la Maya
va treure la seva veu de soprano i va negar-se amb totes les forces:
—De cap de les maneres em penso perdre el concert de demà dels
One direction, ja ho podeu entendre a la primera!
El poble, amb les espatlles caigudes,
es va tornar a reunir.
Aquest cop es van allargar més. No hi
havia manera de posar-se d’acord: que si la Rosa perquè tenia el nom de la flor
del dia de Sant Jordi, que si la Violeta perquè tenia un nom de princesa, que
si la Marcela perquè tenia la pell més blanca,...
La Teresa que anava seguint la
discussió, va advertir abans no sortís el seu nom:
—Jo no puc que demà passat toco la flauta a l’escola i em
graven pel Musiquemm, eh!
La Catalina també va sentir part de
la reunió i, amb timidesa, es va apropar a la taula rodona.
—Ehem, ehem!
Però amb tanta discussió ningú
l’escoltava.
—Escolteu! —va
tornar a provar, però res de res.
Finalment amb totes les seves forces
va cridar:
—Que ja hi vaig jo!
—Tuuuuu? —van
preguntar incrèduls tots els reunits.
—Sí, jo. Què passa? Que no semblo una princesa?
La Catalina s’observà a ella mateixa:
dessuadora llarga per sota els genolls, malles i calçat esportiu, es va
arronsar d’espatlles i va continuar:
—Jo entenc el drac, jo hi puc parlar! —va defensar-se.
—Sí!? L’entens? —van
preguntar tots alhora.
—Sí, parla anglès, bé, amb accent estrany... no sé d’on deu ser
concretament...
—Ho veus! Ja t’ho deia que t’apuntaria a una acadèmia, nena!
Si m’haguessis fet cas —va protestar la mare de la
Sabina que encara estava ofesa perquè el drac no havia fet cas a la seva filla.
Tothom va acomiadar-se de la Catalina
esperant que tornés amb instruccions del drac i en concret de què pretenia fer
amb ells.
La desesperació s’havia escampat
entre tots els vilatans quan el sol va caure darrera la muntanya.
—Ja em semblava que era una mala idea —deia
algú.
—Per què? —preguntava
un altre.
—Amb aquelles pintes... se la deu haver menjat d’una
mossegada...
La gent va començar a retirar-se a
les seves cases. Era hora de pensar en els deures, en el sopar i en els
concursos abans del telenotícies.
—Eh! On aneu? —es
va sentir de lluny.
Primer van veure el monstre, minuts
més tard ja es veia la Catalina caminant al seu costat.
—No marxeu, que no us farà cap mal! —els va avisar la noia.
Va resultar que el monstre estava
fent un treball de recerca. I s’havia interessat pel poeta del poble. Havia
vingut amb l’esperança que el deixessin fotografiar amb la filla del poeta i
davant la casa del poeta.
En sentir aquesta notícia fantàstica
el poble es va inflar més que un suflé. L’orgull era tan gran que tots volien
palmejar la seva espatlla, seure al seu costat, oferir-li alguna resta del
tiberi del migdia,...
—Què diu, Catalina?
I la Catalina va anar traduint el que
explicava el monstre.
—Diu que demà a la tarda ja ha de marxar però que al matí es
podrien fer totes les fotografies. I, ah! Demana que qui l’acull aquesta nit
perquè diu que ha passat molt fred sota l’arbre...
Tothom es va fer l’orni. Ara no hi
havia copets a l’esquena ni gent que s’apropés. Encara hi havia part de la por
viscuda hores abans enganxada a la pell.
—Ja està, ets molt gran i no hi caps a casa de ningú, però al
gimnàs de l’escola sí i, a més a més, et posarem matalassos. I en un tres i no
res organitzarem una festa de comiat que demà estarem molt enfeinats —va concloure la Catalina.
El grup que organitzava just feia unes hores el bufet lliure va muntar
la festa més divertida que s’havia fet al poble, amb Happy sonant a tot volum i tothom va ballar fins ben entrada la
nit.
Així va ser com va anar la visita
d’un monstre al nostre poble.
I si tu creus, millor per a tu!
I si no tu creus, tururú!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada