DESIG DE XOCOLATA

• Desig de xocolata de Care Santos.
  
  

He de començar recomanant aquesta novel·la fent una petita confessió... no m’he pogut resistir a prendre unes xicres de xocolata en algun moment de la lectura...

Una de les definicions d’objecte del diccionari diu: Cosa material en tant que s'ofereix als sentits.

I en la lectura d’aquestes pàgines, a través dels sentits ens arriba la història d’un objecte que sobreviu el pas del temps. L’oïda (ens situa al Liceu, escoltem a cantants d’òpera i aficionats que repeteixen els seus fragments preferits), el gust (ens ofereix la recepta per fer una xocolata de qualitat,) la vista, l’olfacte i el tacte (l’escriptora no desaprofita cap ocasió i ens fa arribar aquests sentits de la ploma més acurada, plena de detalls).

Aquest objecte que centra aquesta trama és una xocolatera. Ens el presenta esmicolat en setze bocins. I a través dels records que desava una xocolatera de la porcellana més fina viatgem en el temps per descobrir, al final, el moment de la seva creació. Trobo que és un inici i un final rodó.

A partir de la descripció d’aquesta peça, en la primera part de la novel·la, anirem esbrinant com va arribar a mans de la Sara i descobrirem perquè tenia un escantell, com si anéssim encaixant les peces d’un trencaclosques.

Destaco les tres parts de la història en èpoques diferents. Que si en un principi esperava saber més de la relació Sara-Max-Oriol, perd interès en conèixer nous personatges i guanya importància la curiositat per destapar els secrets d’aquest objecte.

Els personatges d’aquesta novel·la tenen força, personalitat, carisma, dolcesa, bondat, inquietuds, misteris, secrets, desitjos,... Tenen tots els ingredients per ser cadascun d’ells un personatge ben diferenciat, ben construït. De tots ells voldria escollir-ne un. És una dona de la segona part d’aquesta història que s’ha convertit en un d’aquells personatges que recordes amb facilitat. L’Aurora. (Passarà a formar part de la llista de personatges femenins de novel·les que m’han agradat). És tota bondat. És pura. Però aconsegueix ser versemblant perquè farà certes coses que considera que no hauria de fer. I això la humanitza. 
Les tres dones que, unides per la passió que senten per la xocolata, tenen en un moment de la seva vida aquesta xocolatera entre les mans són dones amb una personalitat que les caracteritza i fa especials. 

La lectura és amena, és interessant en tot moment i amb un vocabulari ric. M’agrada l’ús de les comparacions que emfatitzen i exemplifiquen el que està narrant: “Es mirava la Marianna com si fos un plat de crema”, “El Nas de Patata va treure pit i veu, com un cantant”, “i no ho vaig aconseguir sinó sacsejant-lo amb totes les meves forces, com si fos un arbre ple de fruita madura que es vol fer caure”.

El to del narrador en cada part d’aquesta història és del tot adequat. Torno a destacar la segona part en la qual el to, el vocabulari i les expressions del narrador ajuden a situar-te. I igual passarà en l’última part, amb una escena final escrita a l’estil de les comèdies, de la mà de Victor Philibert Guillot (un escriptor en potència amant de les biblioteques, de  Barcelona i de la Marianna).

La carta final dóna veu a una dona que ha estat present en tota la novel·la explicant el naixement d’aquesta peça fina, objecte d’aquesta història i objecte d’una beguda tan deliciosa.

Admiro la capacitat d’escriure una història situada en diferents moments, amb tants personatges i amb referents històrics.

I amb el vostre permís, me’n vaig a servir una xicra més en una tassa ben musical.