Paraíso inhabitado

Aquestes frases que va dir Ana María Matute semblen pronunciades per a aquesta gran obra seva:

“Siempre he creído, y sigo creyendo, que la imaginación y la fantasía son muy importantes puesto que forman parte indisoluble de la realidad de nuestra vida”.

“La infancia es el periodo más largo de la vida”.

“Si no hubiese podido participar en el mundo de los cuentos y si no hubiese podido inventarme mis propios mundos, me habría muerto”.

“Nunca me he desprendido de la infancia, y eso se paga caro. La inocencia es un lujo que uno no se puede permitir y del que te quieren despertar a bofetadas”.

La lectura de Paraíso inhabitado ha deixat un llistó d’aquells tan alts que en acabar la lectura sents una buidor literària, et sents orfe de lectura i penses si trobaràs una novel·la que iguali el que t’ha fet sentir aquesta.

De la mà de l’Adri, la nena protagonista, m’he sentit arrossegada al seu món fantàstic. Hem fugit de la realitat, de la seva casa dividida, en una part les criades i en l’altra, mare i germans i un pare que comença ja abandonar la llar.

Quina frase d’inici tan potent: “Nací cuando mis padres ya no se querían”.

L’Adriana troba l’estimació i comprensió dins de casa a la vora de la Tata María i la Isabel. I fora de casa descobreix l’amor i comparteix pensaments amb el fill d’una ballarina russa absent. El nen, a càrrec del Teo, el criat que somia en ser l’emperadriu de la Xina és el seu siamès, com li diu ell un dia.

Amb el Gavi, fill de la ballarina, l’Adri viurà els moments d’innocència que els adults els pretenen robar.

Ana María Matute encerta de ple el to de la protagonista. La innocència està present en les paraules i en les actituds de la nena protagonista. Amb una narració amena, que es llegeix portada per un vent suau i que et fa passar del somriure al plor.

Tot un tapís de sentiments dels que el seu unicorn s’escapa i que sap que el dia que ja no el vegi moure’s pel quadre que reprodueix un tapís, el dia que l’Unicorn marxi per sempre marcarà la fi de la infància.

I acabo amb un precepte meu que vaig escriure en el comentari que vaig fer de Wonder:

“Tothom hauria de poder viure una infància feliç envoltat d’uns éssers que t’estimessin per sobre de tot”.