SET DIES DE GRÀCIA

SET DIES DE GRÀCIA de Carla Gràcia Mercadé.

Us deixo un llistat amb 7 motius pels quals llegir aquesta novel·la:

1. Pels personatges. Uns personatges molt ben construïts. Es caracteritzen per la seva manera de parlar (diàlegs claus) i d’actuar. Tots ells ben diferenciats, amb unes ambicions, pors, desitjos,…

En destaco alguns:

Marianna: una dona que desconeix els seus orígens i que se sent inferior per no ser una Lledó. Accepta la seva situació i és un titella mogut pels fils que estiren dos germans. Ja adulta talla aquests fils i, lluny de la casa on ha crescut, comença a trobar-se. Quan menys s’ho espera, el passat li retorna en forma de carta. Totes les peces acaben encaixant. Un personatge que evoluciona al llarg de la novel·la. Una dona que es conforma amb el que la vida li dóna però que es descobreix, ja adulta, com una persona lluitadora, capaç de perdonar. Com li va aconsellar la Consol: “mai s’acaben de conèixer tots els secrets d’una família, i procurar descobrir-los no és feina que pagui la pena”.

Marçal i Fèlix: uns germans enfrontats. L’escena de les cartes descriu la relació entre ells. Una lluita per guanyar sobre el germà per sobre de tot. I aquesta escena no xoca perquè hem vist un Fèlix jugar-se la vida en una baralla amb un animal, endeutat, .... Per tant aquest secret que se’ns revela al final és totalment versemblant. 

Consol: una dona dominada pel marit que el sentiment de culpa fa que perdi el cap.

Ermínia: una persona dèbil perquè té la necessitat de ser estimada. També farà una evolució al llarg de la trama.

Senyor Pacià: ambició personificada.

2. Perquè fuig del dramatisme. Les situacions dramàtiques estan equilibrades i fan més intensos aquests moments.
3. Per un campanar. Com el so d’unes campanes que no paren de tocar poden dir més que les paraules.
4. Per un final que et mostra la puresa que hi ha en els sentiments dels infants. Mai hauríem de permetre que es perdés el nen/a que portem dins. Amb aquest final es tanca la història entre aquests dos personatges. Un final que fuig del dramatisme que deia abans per deixar-nos aquesta imatge (la de dos infants en una bassa) que és la que la Marianna i el Fèlix haurien volgut immortalitzar. Uns infants que començaven a formar la seva personalitat.
5. Per una narració fluïda que va passejant-se pel present de la Marianna i pel passat sense fer-nos perdre en cap moment. Un vocabulari ric i uns diàlegs claus que et mostren els caràcters dels personatges.

Copio un paràgraf que m’agradaria destacar:

“El vent xiulava i es filtrava entre els vidres de la finestra. El Marçal es va encongir sota la manta i va recordar que A la Marianna no li agrada el vent. Ni el vent, ni les nous, ni els cucurutxos de crema de llimona de la Carmeta. Ni el so de la seda en fregar el terra, perquè li recorda les passejades nocturnes de l’àvia Consol. Però li agraden les maduixes, l’ànec rostit amb prunes i salsa d’ametlles, el cant de les caderneres a primera hora del matí, Schubert, la labanda i asseure’s amb l’esquena recolzada al til·ler. I el Fèlix.”

Aquesta descripció que fa el Marçal en estil directe (estil que utilitza al llarg de la novel·la per deixar-nos sentir les veus i els pensaments dels personatges) de la Marianna ens dóna detalls sobre la persona que estima, o que creu que estima, ja que per a ell és el trofeu que no té el seu germà.

I ho fa a través dels sentits: què li agrada escoltar (no la música en general, ens diu que li agrada Shcubert), una olor (la labanda), què li agrada menjar i què no i què li agrada fer. I, separant aquesta descripció el Marçal pensa una última preferència de la seva dona. Així, separada de la resta de les que ell pot descriure d’una revolada. Aquesta l’ha de dir a part. Aquesta ha d’anar sola: el Fèlix. Ho trobo un encert. Aquesta separació té moltíssima força.

6. Unes descripcions magnífiques que permeten visualitzar cada escena, cada espai, l’època, la societat, una guerra,... Em quedo amb l’aranya de cristall amb 354 llàgrimes, les que no han caigut quan ha aixecat la mirada al cel però que retenen tot el que s’ha viscut en aquella casa.
7. Perquè ens narra un moment històric que no hauríem d’oblidar.